PÀTRIA MEVA
Oh Pàtria meva! Un cant
vibrant d'amor
voldria escriure per a
tu, tan denigrada,
que ni dels teus fills
ets estimada;
en son cor, ni tan sols
ets ja un record.
D'aires estranys,
l'aimada terra nostra
s'és omplerta amb gran
quantia, fins a vessar
i ta parla és oblidada,
àdhuc en resar;
una llengua estrangera
et vol desplaçar.
Res no hi fa que les
tenebres t'ofeguin,
si en mon cor ets flama
ardent
que mes entranyes
crema. Que et reneguin!
Car per a molts ets
l'estendard rogent
que jamai rendirem
encara que et neguin.
Mes jo sé, ma Pàtria,
que estàs renaixent.
A VIURE!
De l'ànima el somriure
en la cara t'ha florit
i en mon cor tot agraït
l'he sentit créixer i reviure.
I al compàs dels llavis teus
he volat lluny de la terra
allí on l'amor de serra en serra
omplena els desitjos meus.
Què bell que és el teu somriure
mirall del cel, dolça besada
de l'aimada somniada
resplendent, cridant ¡a viure!
VEUS LA MAR...
Veus la mar que és tan
ampla i tan bella
tremolosa d'atzur lluminós?
Veus l'onatge que es bat
temerós
espolsant als teus peus sa
crinera?
Doncs això és tot per tu,
Teresona;
és el càntic novell del meu
cor
que s'enlaira i prop de la
mort
escomet freturós ta
persona.
És la vida que et parla
pels ulls
amb temença de vel
destrossat:
és l'amor que has sembrat i
no culls...
És grandiosa la mar, no és
veritat?
Doncs tan grans són, d'amor
ben curulls,
nostres cors bategant al
plegat.
EL TEU PLOR
Sense voler per mi ha
plorat,
la dels ulls tendres i
fins,
i cada llàgrima, com
espasins,
mon cor sencer ha
traspassat.
I en davallar tan suau cada
llàgrima
per la seva cara tan gentil
he sentit rompre's el fil
que a mon cos lligava
l'ànima.
Aleshores he plorat gotes
de sang
en veure al cel ben
descarnada
l'ànima meva, despullada
d'aquest cos meu tan ple de
fang.
A LA MEVA MARE
En eixes hores de tristor i
de soledat
en què l'espurna d'un gran
enyorament
s'encén dintre el pit en el
foc del sentiment,
en eixes hores, un record
hi tinc gravat.
Aquest record que amb amor
s'ha reforjat,
que sempre, com ara,
d'estendard m'ha de servir,
és la imatge de la mare que
per mi ha de sofrir
vivint moments de fort
desvel i ansietat.
Cantar a la mare, dir-li
que l'estimo...
per què, si tan sols amb la
mirada
ha de comprendre que l'aimo?...
Quan s'és com la mare
d'estimada
amb un amor profund, per
què dir-ho
si en els ulls hi ha sempre
una besada?
MAR ENDINS
Allà lluny en l'horitzó
llisca bella com
gavina,
una vela blanca i fina
que del sol rep un
petó.
I amb orgull passa
rebent
com guspira remorosa
que rasa la mar blavosa
enduta enllà pel fort
vent.
Ja en l'infinit és
llunyana.
Una vela..., un
pensament...,
il·lusions d'un bell
moment
que es perden en la mar
blava.
